Trist molt trist, diada 11 de setembre de 2014

Trist

Després de viure una altre jornada històrica, on va tornar a ser impressionat, estic trist.

Intento posar la televisió i veig que hi ha el de sempre, PP i Ciutadans enrocats, al igual que els altres partits, però aquests últims amb una postura que m'és més còmoda, i potser més lògica.

L'altre dia tot parlant vaig fer una similitud amb una família qualsevol, tal com la vida m'ha educat, que això no vol dir que hagi tingut la millor educació del món.

Suposem que visc amb els meus pares, aquests em fan donar tots els meus ingressos de la meva feina per mantenir a la família. Ells em donen X euros a la setmana per anar tirant. A mesura que em vaig fent gran, aquests X euros no són suficients, jo en demano més i no me'ls volen donar. Per un altre costat aquests diners que jo aporto, serveixen perquè el meu germà petit pugui anar de vacances amb els amics o amb els pares (però jo no puc anar de vacances).

Arribarà un punt que jo, després d'intentar parlar amb els meus pares diverses vegades i aquests no fer-me cas, fotré el camp de casa de manera unilateralment. I que voldran els meus pares ? Tornar-ne a parlar i fer una altra assemblea per a decidir si puc marxar de casa i votar-ho entre tots ?

Cal que respongui a la pregunta ?

I encara puc suposar més ... I si viuen els avis amb nosaltres i aquests són els que tenen la veritat absoluta i posen les lleis de la família (Constitució o les patriarques). Cal que intenti modificar l'actitud dels meus avis o haig de fotre el camp per poder fer la meva i volar tot solet que ja soc grandet ?

I mira que els meus pares i avis ho han tingut fàcil, em podien haver donat el suficient per viure com ells, ser com ells i no ser menys. Com pot ser que el meu germà pugui fer coses que jo no puc fer amb els meus diners ?

I quan marxi, potser trobo a faltar la meva família, però no trobaré a faltar aquella casa amb aquelles normes que no em deixaven volar ni fer-me gran, ans el contrari m'empetitien.

Perdoneu-me si us he explicat el final d'aquest conte.

 

Trist, molt trist perquè portem molts anys així i encara no entenen ni volen entendre que vull fer-me gran i volar tot sol.

 

Emocions

Avui dissabte ha estat un dia brutal, els nens volien segrestar a un nado, jo l’he agafat i el premi més gros que he tingut ha estat el somriure de la seva mare. Ja sé que començo l’escrit pel final, però us deixo amb el que vaig escriure ahir per agrair les emocions viscudes. Avui ja ha estat impressionant. Gràcies a TOTS.

 

Divendres matí:

Hi ha dies, com els dos últims que estic vivint, que sembla que sigui tímid o bord. La veritat és que crec que és la meva manera d’expressar l’emoció.

Ahir la meva germaneta (que ja li podríem treure el diminutiu) ha estat mare. Estic molt content, per ella i per en David, i perquè no dir-ho, també per mi. He viscut moltes emocions, la meva “peque” està eufòrica i com sempre la Cristina està a l’alçada de qualsevol circumstancia. I jo com sempre a la lluna de València. Però hi soc i estic molt i molt content, espero poder gaudir d’aquest nou vingut a la nostre gran family. I dic FAMILIA en majúscules, David i Joel també us hi compto ;-) encara que legalment David siguis un “afegit de fet”.

Salut i que el gaudiu molt i com a torracollons que em defineixo , espero que us plori molt i molt per només fer-vos la punyeta.

Un peto molt gran del vostre germà (no tan gran), David, a tu només una abraçada ;-)